El crític titular d'andratxNews.com no va poder assistir a les representacions (ell s'ho va perdre!) i el crític substitut, que sí que va veure l'obra, està de baixa. Per això, la qualitat de la crònica és la que és, i andratxNews.com no es fa responsable de les animalades que pugui contenir aquest text, l'autor del qual encara no ha presentat cap currículum que acrediti coneixement d'arts escèniques.
-------
Feia estona que no anava al teatre, ja em perdonareu per tant per l'atreviment de fer-ne la crítica. I encara feia més temps que no escrivia res per al gran públic (eeeeeeeooo??? gran púúúúúúblic?). Però el fet d'anar a Sa Teulera a l'estrena de Voramar ha estat per a mi un revulsiu que, en lloc d'assaciar-me, em deixà assedegat de teatre, de més espectacles bons. I va ser arribar a ca nostra i posar-me a cercar com un loco les propostes de la nova temporada, i la tenc l'agenda plena de marques. I, com jo, estic segur que també ho feren una bona part de la resta d'espectadors.
I això per què? Per què és tan bona l'obra? Perquè fa riure, diran alguns, i tenen raó. Perquè parla d'amor. També. De manca d'amor. Cert. De somnis. Correcte. Tot plegat conforma una mescla que fa que la gent rigui alhora que repassa els propis somnis de joventut: els que es compliren, els impossibles i els que tal vegada s'haurien pogut complir. I són aquests darrers els que suposen el brotet de fonoll marí que fa que el canapè sigui especial, i provoqui la carussa.
Joan (Tomeu Bosch) desa els quatre mobles del seu estudi de pintor, i posa un poc d'ordre empès pels acords d' "Every breath you take" de The Police. Un quadre mig tapat de l'esquena d'una dona, a l'estil Gala, a un cantó. Una tauleta, una butaca, un tabulet i poca cosa més. De fons, el cel ple d'estels.
Amb això que sona el timbre, entra Laura (Lydia Miranda) amb un vestidet blanc, i comença, o pareix que comença, la història. El tercer personatge, un tal Guzmán, no arriba a sortir en escena i la seva incompareixença fa que la seva figura sigui encara més ridícula i grotesca. A part, tres, aquí sí, haurien estat multitud.
Per la seva part, Joan i Laura mantenen un enginyós ball de paraules que ha d'abocar necessàriament allà on aboca, amb estirades d'aquí i d'allà, amb ritme accelerat i amb Joan posant la música. I la història acaba i torna a començar. Què ha passat? Aaaa! Ara sereu vosaltres que haureu de cercar desesperadament la propera representació. (si consultau periòdicament andratxNews.com no us passarà per alt). Només una pista, la que podem trobar al programa que reparteixen amb l'entrada, "quan deixaràs de somiar les coses abans de viure-les?".
Efectivament, hi ha somnis a l'obra. I més d'un recorda, quan sent parlar de somnis, la cançó de Quimi Portet "...potser ja ha arribat el moment d'oblidar els nostres somnis i deixar-ho estar...". Però no, no és el cas. Joan i Laura (a través de la pletòrica actuació de Tomeu i Lydia), i coneixedors de la fatalitat que pregona el vers anterior, vinclen les possibilitats per fer-les passar pel tub dels seus desitjos.
Els que heu vist l'obra sabeu què dic. Els que encara no l'heu vista, estau atents a noves representacions. Serà després, quan tothom ja l'hagi vista, que podrem parlar obertament de la història, de les seves cosetes, dels recursos emprats, de la direcció prodigiosa de Joan Porcel...
-------
Feia estona que no anava al teatre, ja em perdonareu per tant per l'atreviment de fer-ne la crítica. I encara feia més temps que no escrivia res per al gran públic (eeeeeeeooo??? gran púúúúúúblic?). Però el fet d'anar a Sa Teulera a l'estrena de Voramar ha estat per a mi un revulsiu que, en lloc d'assaciar-me, em deixà assedegat de teatre, de més espectacles bons. I va ser arribar a ca nostra i posar-me a cercar com un loco les propostes de la nova temporada, i la tenc l'agenda plena de marques. I, com jo, estic segur que també ho feren una bona part de la resta d'espectadors.
I això per què? Per què és tan bona l'obra? Perquè fa riure, diran alguns, i tenen raó. Perquè parla d'amor. També. De manca d'amor. Cert. De somnis. Correcte. Tot plegat conforma una mescla que fa que la gent rigui alhora que repassa els propis somnis de joventut: els que es compliren, els impossibles i els que tal vegada s'haurien pogut complir. I són aquests darrers els que suposen el brotet de fonoll marí que fa que el canapè sigui especial, i provoqui la carussa.
Joan (Tomeu Bosch) desa els quatre mobles del seu estudi de pintor, i posa un poc d'ordre empès pels acords d' "Every breath you take" de The Police. Un quadre mig tapat de l'esquena d'una dona, a l'estil Gala, a un cantó. Una tauleta, una butaca, un tabulet i poca cosa més. De fons, el cel ple d'estels.
Amb això que sona el timbre, entra Laura (Lydia Miranda) amb un vestidet blanc, i comença, o pareix que comença, la història. El tercer personatge, un tal Guzmán, no arriba a sortir en escena i la seva incompareixença fa que la seva figura sigui encara més ridícula i grotesca. A part, tres, aquí sí, haurien estat multitud.
Per la seva part, Joan i Laura mantenen un enginyós ball de paraules que ha d'abocar necessàriament allà on aboca, amb estirades d'aquí i d'allà, amb ritme accelerat i amb Joan posant la música. I la història acaba i torna a començar. Què ha passat? Aaaa! Ara sereu vosaltres que haureu de cercar desesperadament la propera representació. (si consultau periòdicament andratxNews.com no us passarà per alt). Només una pista, la que podem trobar al programa que reparteixen amb l'entrada, "quan deixaràs de somiar les coses abans de viure-les?".
Efectivament, hi ha somnis a l'obra. I més d'un recorda, quan sent parlar de somnis, la cançó de Quimi Portet "...potser ja ha arribat el moment d'oblidar els nostres somnis i deixar-ho estar...". Però no, no és el cas. Joan i Laura (a través de la pletòrica actuació de Tomeu i Lydia), i coneixedors de la fatalitat que pregona el vers anterior, vinclen les possibilitats per fer-les passar pel tub dels seus desitjos.
Els que heu vist l'obra sabeu què dic. Els que encara no l'heu vista, estau atents a noves representacions. Serà després, quan tothom ja l'hagi vista, que podrem parlar obertament de la història, de les seves cosetes, dels recursos emprats, de la direcció prodigiosa de Joan Porcel...
5 comentaris:
a jo també me va agradar molt. enhorabona a voramar teatre!!! i l'actriu, algú sap d'on ha sortida???
albert
Hola, sóc "l'actriu que no sabeu d'on ha sortit" jeje. Sóc na Lydia Miranda i he sortit del Teatre Sans i de Laberint de Passions. Moltíssimes gràcies per la crítica, meravellosa, i moltes gràcies tambè a totes les persones que vau estar asseguts a Sa Teulera. Una abraçada.
Lydia Miranda.
Uau! quina passada! Na Lydia en persona que em contesta. Enhorabona pel paperasso!!! Sí, de laberint de passions... ja deia jo que em sonava.
Res, serà qüestió de mirar la programació del Teatre Sans. Fins aviat.
albert
Bones Lydia!
Som el webmaster i és un orgull comptar amb la teva participació a andratxNews. Gràcies!!!
Quan es constitueixi el teu club de fans ens ho has de dir!!!
Salut i sort!
Gràcies a voltros per parlar de Mandíbula Afilada. La veritat és que mai he disfrutat tant com amb aquesta producció, ha sigut tot meravellós. A més del bon rotllo entre en Tomeu i jo, que ja havíem fet feina plegats anteriorment. Una autèntica meravella. I no puc deixar de dir que hem tengut el millor director que podríem haver somiat, ens ha donat molta llibertat per crear els personatges i ens ha ajudat moltíssim en moments que pensavem que aquests personatges no eren per noltros.
Per altra banda, volia informar-vos de que ens ha sortit un bolo a Paguera el dia 27 de Desembre, al casal cultural. Desitjam que agradi tan o més que la primera vegada.
Ara, estic lluny de la illa i la veritat és que anyoro molt a na Laura, en Joan i tota l'esfera onírica que els envolta, que, en realitat, és la que en algun moment de la nostra vida, ens ha envoltat a tots noltros.
Una abraçada ben forta.
Si necessitau res, escriviu-me, que jo vaig mirant cada dia els blogs!
Lydia Miranda.
Publica un comentari a l'entrada